Recordo que un dia vaig mirar atentament a una persona. Li vaig mirar als ulls negres, els seus llavis indecisos entre un somriure i el silenci, i vaig entendre la part més important i més pura del llenguatge que el món utilitzava, i que totes les persones de la Terra eren capaces de escoltar els seus cors. I això s'anomenarà sempre Amor. La cosa més antiga que els homes i el propi desert i que, encara així, sorgia sempre amb la mateixa força quan les mirades es creuen. Els llavis ens mostren un gran somriure, i això sempre serà una senyal, la senyal que tots buscarem sempre durant tota la nostra vida, encara que no ens adonem.

Aquest és l'idioma més pur del món, sense cap més explicació que el propi sentiment, perquè l'Univers no necessita explicacions per continuar existint en un espai sense final.

Tot el que he entés fins ara, és que potser tots hem estat davant l'amor de la nostra vida, o potser no. Potser el tenim ara al nostre costat i no ens adonem, o potser encara no l'hem conegut.

L'únic que sé és que, quan tenim aquesta persona, no cal la presència de la Paraula. Estic tan segura d'això que ho puc afirmar sense por, encara que els meus pares, avis, amics diguin que per estimar, has de sortir amb persones, i fins i tot mantenir alguna mena de relació oberta, conèixer la persona i tenir el temps disponible al cent per cent. Qui diu això, crec que no coneix ni ha conegut mai l'idioma universal. Si ens concentrem, és fàcil d'entendre que al món hi ha algú indicat per a nosaltres. Quan ens trobem amb aquesta persona, tot el passat i tot el futur perden importància, i només existeix el "carpe diem". Totes les coses han estat escrites per la mateixa mà. La mà que ha creat una ànima bessona per a tots.

Sense això, cap somni humà tindria sentit, ni tan sols les meves reflexions...