Como vaig escoltar pel món, els sentiments sempre estan en un moviment constant, i recordo que el dolor és part d'aquests.

El dolor, l'he sentit tal i com qualsevol altre ésser humà, però, tal i com qualsevol ésser humà, vaig tenir l'esperança que el dia de demà milloraria. Vaig creure que tots els problemes se'n anirien, i si crec, tinc forces i si tinc forces, puc superar tot el que em plantegi...

Vaig voler aixecar-me i ho he aconseguit. Ara mateix, la meva vida és una onada de grans sensacions. Començo a sentir coses que ni recordava que existien.

Sento llibertat, les ganes de viure, la vida bàsicament, corrent pel meu cos que estava cansat de tant penedir-se.

Sento riures, felicitat que em recolzen i em donen un altre punt de vista.

Sento que puc mirar cap a l'horitzó i distingir un punt, clar com l'aigua... Això em tranquilitza, m'omple i m'aixeca.

Sento que el que sempre he anomenat "nigtmare" ha arribat al final, o un descans per reprendre les meves forces.

Aqui estic un altre cop, escrivint línies perquè sento que finalment, el meu antic ésser ha tornat a viure... Serà pels nous amics ja coneguts, serà pels nous i meravellosos que arriben ara a la meva vida, serà pels meus companys de classe que em regalen un somriure cada dia, serà per l'eterna esperança del somni de viure que vaig tenir fa molt...

Sento que és possible aixecar-se i per això, m'aixeco i dibuixo el meu destí.